Quantus també va participar en aquest dia llegint el manifest de Brett Bailey.
VISCA EL TEATRE!!
On sigui que hi hagi societat humana,
l’irreprimible Esperit de la Representació s’hi manifesta.
Sota els arbres als petits poblets i sobre sofisticats
escenaris a les grans metròpolis; a les sales d’actes
de les escoles, els camps, els temples; als suburbis,
les places públiques, els centres cívics i el subsòl
de les ciutats; la gent es reuneix en comunió entorn
els efímers mons teatrals que creem per expressar
la nostra complexitat humana, la nostra diversitat, la
nostra vulnerabilitat, en carn i os, alè i veu.
Ens reunim per plorar i per recordar, per riure i
per contemplar; per aprendre, afirmar i imaginar.
Per meravellar-nos davant la destresa tècnica
i per encarnar deus. Per quedar-nos sense alè
davant la nostra capacitat de bellesa, compassió i
monstruositat. Per omplir-nos d’energia i poder. Per
celebrar la riquesa de les nostres diferents cultures i
per fer desaparèixer les fronteres que ens separen.
On sigui que hi hagi societat humana, l’irreprimible
Esperit de la Representació s’hi manifesta.
Nascut de la comunitat, duu posades les màscares i els
vestits de les nostres diferents tradicions. Utilitza les
nostres llengües, ritmes i gestos i obre un espai entre
nosaltres. I nosaltres, els artistes que treballem amb aquest
antic esperit, ens sentim impulsats a canalitzar-lo a través dels nostres cors,
les nostres idees i els nostres cossos per a revelar les nostres realitats en tota la
seva mundanitat i el seu rutilant misteri.
Però en aquesta època a la qual tants milions de
persones lluiten per sobreviure, pateixen règims
opressius i d’un capitalisme depredador, fugen del
conflicte i la confrontació; a la qual la nostra privacitat
és envaïda per serveis secrets i els nostres mots
censurats per governs intrusius; a la qual s’aniquilen
boscos, s’exterminen espècies i s’enverinen oceans:
què ens sentim impulsats a revelar?
En aquest món de poders desiguals, al qual diferents
ordres hegemònics intenten convèncer-nos que una
nació, una raça, un gènere, una preferència sexual,
una religió, una ideologia, un marc cultural és superior
a la resta, hom pot realment defensar la idea que
les arts haurien d’anar separades de les agendes
socials?
Nosaltres, els artistes d’àgores i escenaris, ens
conformem amb les demandes asèptiques del mercat
o utilitzem el poder que tenim per obrir un espai als
cors i les ments de la societat, per a reunir gent al
nostre voltant, per inspirar, meravellar i informar, i per
crear un món d’esperança i de col·laboració sincera?
